Atropellaments en passos de vianants: a un pas de l’abisme

Entre el 2014 i el 2023, 1.047 persones van sortir de casa seva, van creuar la calçada per on ho havien de fer, és a dir, una zona habilitada per fer-ho, i no van tornar mai més després de patir un atropellament. Somnis trencats, famílies esquinçades i una pregunta difícil de respondre: Per què seguim deixant-nos la vida als passos de vianants?

Si una persona és aixafada a 50 km/h, la seva probabilitat de morir és del 80%.

No és fàcil assumir que la mobilitat de les persones segueixi provocant cada any milers de víctimes mortals (1.806 morts el 2023, a Espanya). I encara menys que els usuaris més vulnerables segueixin sent ‘vulnerats’ en llocs on tenen dret a circular de forma segura, com els passos de vianants.

“Va passar un dia de Reis. Jo tenia 27 anys i arribava d’un viatge. La vaig trucar i em va dir que baixaria a recollir un gosset que li havia regalat la meva germana. Vam quedar a veure’ns després, però ja no vaig tornar a parlar amb ella”, explica Montserrat Montal. La seva mare, Anna María, de 58 anys, va sortir de casa a Martorell (Barcelona) amb noves il·lusions, però en creuar per un pas de vianants, tot i tenir prioritat, va ser atropellada per un turisme. En un carrer on el límit de velocitat era, en aquell moment, 40 km/h, el vehicle circulava a més de 70, segons l’informe policial. Anna María no va superar el greu traumatisme cranioencefàlic que li va produir l’impacte i va morir després de cinc dies en coma. “El conductor es va distreure, no sabem si amb el mòbil. I no ho va voler reconèixer, deia que el semàfor estava en verd, que la meva mare havia creuat malament. Per sort, un altre conductor que s’havia aturat en el sentit contrari, respectant la prioritat de vianants, ho va veure tot”, explica Montserrat, vicepresidenta d’Afectats per Accidents Prevenció d’accidents de trànsit).

infografia del vianant mort en pas de vianants
Ciutats, territori hostil
Les xifres de l’Observatori Nacional de la Seguretat Viària (ONSV) de la DGT sobre atropellaments en passos de vianants donen pistes sobre el que hi ha darrere d’aquestes tragèdies: 1.047 morts entre el 2014 i el 2023, gairebé un terç de totes les morts per atropellament, i 8.353 persones. La gran majoria de les víctimes mortals (el 87%) es produeixen en vies urbanes. I una dada reveladora: en el 86,9% dels atropellaments amb morts en aquests passos, el vianant no cometia cap infracció, creuava correctament. Pel que fa als factors concurrents, a l’excés de velocitat se suma la xacra de les distraccions (en una cinquena part dels atropellaments urbans i gairebé la meitat dels interurbans). Els números també reflecteixen que les persones més grans de 65 anys (7 de cada 10 morts en passos de vianants) són les més afectades.

“Hem de ser conscients de la doble vulnerabilitat de moltes persones, i especialment de les persones grans, per treballar en el disseny de millors intervencions”, apunta Álvaro Gómez, director de l’ONSV. “Hem de construir entorns més segurs, potenciar itineraris accessibles, ajustant els límits de velocitat al mínim possible”. En aquest sentit, hi ha una fita legislativa a Espanya que ja dóna fruits. El maig del 2021 va entrar en vigor la modificació del Reglament General de Circulació que estipula un límit màxim de velocitat de 30 km/h en vies urbanes d’un únic carril per sentit de circulació. “El balanç dels tres primers anys de la seva aplicació revela que els vianants morts per atropellament a les nostres ciutats s’han reduït un 16%”, anuncia Gómez.

En contribuir de forma determinant al calmat del trànsit, la consolidació de les Ciutats 30 constitueix un bon punt de partida per abordar els atropellaments urbans, tant des del punt de vista del nombre com de la seva lesivitat. Cal recordar una dada crucial: si una persona és atropellada a 50 km/h, la probabilitat de morir és del 80%. Però si és atropellada a 30 km/h, la probabilitat es redueix al 10%. Per això, restringir la velocitat és clau per minimitzar danys, però no n’hi ha prou.

“Correm on la infraestructura viària ens ho permet. En entorns urbans, les persones han de ser protagonistes, i els vehicles s’han d’adaptar al vianant. Tot i això, els passos de vianants són un exemple que fins ara no s’ha fet així”, explica Ana Montalbán, secretària tècnica de la Xarxa de Ciutats que Caminen. En ells, “és el vianant el que normalment ha de baixar de la vorera i adaptar-se a la trajectòria del vehicle. És el vianant el que interromp la seva trajectòria, o bé perquè ha d’esperar que el semàfor li doni prioritat, o perquè no hi ha un pas proper i s’ha de desplaçar per creuar. Les ciutats estan fetes perquè els hi estiguin fets.”